Hokusai

Va ser el meu pare que va introduir-me
en la pintura. Ho va fer amb revistes,
ben editades, d'aquell lloc perdut
que en dèiem -i en diem encara- la República.
Vaig dibuixar i pintar durant uns anys
amb la fúria inútil del convers.
Era com si visqués dins les pintures
del solitari Museu d'Art Modern
on no hi havia mai ningú. Semblava
d'una ciutat francesa de províncies.
I de sobte, va ser el primer Hokusai.
Ratlles obliqües barren tot un pont
i els homes i les dones amb paraigües.
Ara que ja sóc vell voldria viure
dins un d'aquests paisatges d'Hokusai.
Que em protegissin, en creuar el meu pont,
les línies obliqües, tenses, ràpides.
Les delicades reixes de la pluja.
Joan Margarit